Videojocs...tutelats: Experiència reflexiva

Treball d'anàlisi d'un videojoc

Enguany, una nova proposta: reflexió i anàlisi de recursos audiovisuals per tal d'utilitzar-los a l'aula d'una manera coherent i amb una finalitat educativa, enriquidora.

Per situar-nos, en el meu cas concret (el del meu grup) es tractava d'un videojoc. Si he de ser sincera, he de dir que jo sóc usuària de videojocs, encara què no una experta, però m'agraden. Aquesta va a ser una de les raons de l'elecció del tema (videojocs).

Quan vàrem començar a recopilar informació dels videojocs en general, reconeix que hem va sorprendre adonar-me que mai m'havia aturat a pensar els tipus de videojocs, la seva classificació, encara que era conscient de que hi havia diferents i podia distingir alguns, no tenia en el meu cap el nom específic dels mateixos. Just el que havien escollit ha estat del tipus educatiu, i, clar, ja se sap, un joc en el que es recondueix tot molt, no deixa espai a la creativitat, està molt "quadrat" i perd la riquesa que tenen els jocs (o videojocs) en sí mateixos. A més, normalment, la metodologia emprada per a la seva creació cau en la repetició d’altres recursos de metodologies més tradicionals, més conductuals, més del segle XIX, és a dir, com expressa en Félix Etxeberria en el seu article "Videojuegos, consumo y educación" (2008):

 "La educación formal evoluciona muy lento y el software educativo creado para ser utilizado como recurso en el aula ha seguido más la pauta del libro de texto que la del videojuego". 

També considero necessari que es conegui sempre bé el material que es vol fer servir amb els infants, en aquest cas concret un videojoc, per determinar quins són els objectius que es volen treballar, quin és el propòsit de l’activitat, o, en el cas de la família, per saber a què s'estan exposant els seus fills, o millor encara, tutoritzar-les les sessions. Penso que aquesta coherència e intencionalitat són necessàries en qualsevol proposta que es faci amb els nens. Respecte amb això, la veritat és que el videojoc escollit em va decebre una mica, per una banda, exposava objectius que es treballaven amb el joc que vàrem considerar que no es treballaven certament i que hi ha maneres millors per fer-ho, per treballar aquests suposats objectius. De fet, vàrem arribar a la conclusió de què es tractava d’un joc per a nivells molts inicials, per agafar destresa en quant a l’ús del dispositiu. És més, vàrem provar el joc amb nens i nenes de diverses edats d’entre dos i cinc anys (quatre infants en total, els que teníem a l’abast) i, els que ja estaven acostumats amb aquesta tecnologia, independentment de la edat, s’avorrien sovint. En concret va a haver un que, com que no coneixia aquests dispositius, es va entretenir una mica més.    

Donant un petit salt i passant a la meva experiència, no deixa de sorprendre’m el fet de constatar que moltes vegades, fins que no t’atures a pensar en una cosa, simplement la fas. Podem fer i fer, però sinó existeix un moment per a reflexionar sobre allò que fem, fins que no fem una mena de representació, encara que sigui mental, no hi ha veritable aprenentatge. No tan sols és un treball intuïtiu, cada vegada m’adono més de la importància d’aturar-se i donar espai a aquesta reflexió. Així diu en Félix Etxeberria (2008):

“La gran tarea del profesor es convertir la experiencia del juego en una experiencia reflexiva. [...]”

Doncs bé, just això és el que ens ha passat a certs moments mentre feien el treball. Vàrem fer una petita reflexió-debat comuna i ens van adonar de què enguany estaven fent servir una estratègia per fer els treballs una mica diferent i que ens estava anant molt bé. Es tracta primer de fer una posada en comú de les idees que volem expressar, com volem fer-ho, i anar apuntant els aspectes més rellevants a mena de guió. Aquesta part a vegades du més temps que la següent part, però després és temps guanyat. Després tan sols s’han de desenvolupar aquests esquemes. Per acabar, es llegeix i s’acaba de donar coherència. En realitat aquestes passes es poden repetir, anar i tornar, i, a més, no les fem servir per a totes les parts del treball. Suposo que algunes persones, al llegir això pensin que és de lògica, però, la veritat, és que abans no ho fèiem així, i volia comentar aquest aspecte ja que en un moment de reflexió i parla de com anem, com ja he dit abans, vàrem fer aquest petit “moment” de meta-aprenentatge.

Com resumen, volia remarcar tres aspectes. Primer, que a vegades s’aprèn molt de la temàtica que es treballa, però també s’aprenen procediments i formes de fer. Com diem: “s’aprèn a fer, fent” i això val tant per a la meva experiència com al aprenentatge amb els videojocs. Segon, no hem d’oblidar que abusar de qualsevol cosa no és bo, s’ha de combinar, i concretament en el nostre cas, dir que els nens han de manipular amb objectes reals, no només amb realitats virtuals, encara que també han de tenir-ne contacte amb elles. Tercer, que és necessari l’alfabetització en noves tecnologies, que a la fi ens envolten i, en quant als nens, estan al seu abast. Ara, com sempre, falta saber aplicar-ho i no fer un traspàs o una neteja de cara, com el que fa servir la pissarra digital de la mateixa manera que la de tota la vida.   

Per acabar, us deixo un vídeo que vàrem confeccionar les meves companyes de grup i jo referent al videojoc analitzat.

Fins un altre!

-----------------------------------------------------

Bibliografia mencionada: 

ETXEBERRIA VALERDI, F. (2008): Videojuegos, consumo y educación. Revista Electrónica Teoría de la Educación. Educación y Cultura en la sociedad de la Información. Vo 9, nº 3 Nov. 2008. http://campus.usal.es/~teoriaeducacion/rev_numero_09_03/n9_03_etxeberria.pdf